Bob Esponja

“Diuen vostés que algú em coneixia i s’interessà per mi, allà a Montpeller? No, no pot ser. Sí, ja sé que fa més de trenta anys, però jo recorde bé qui coneixia i qui no. Només hi vaig estar cinc o sis mesos abans de… No. No pot ser, no senyor. No. No tinc res a dir-los." (pàg. 9)

“Que era un senyor oncle de vostés? Que em volia contractar per fer d’assistenta? Com si diguérem de criada? Sense conéixer-me? No. No pot ser.” (pàg. 9)

“La contemple des de la meua immobilitat forçada, des d’aquesta convalescència que no sé quant de temps pot durar. Ni si durarà.” (pàg. 15)

“No sé què els hauria de dir. Sí, ja ho he sentit, que em preguntaran, diuen. [...] La meua vida? Jo no els vull ofendre. [...] Però la meua vida no té res de particular. Com totes.” (pàg. 9-10)

“I això? És una ràdio? Un magnetòfon? I ací es quedarà la meua veu? Pensar en veu alta? Podria ser. Però ja els ho he dit. Soc dona de poques paraules.” (pàg. 14)

“Com cada matí ella ha passat per davant de la meua finestra. Amb el cos recte, ert, però la mirada baixa. Amb aqueix caminar pausat, balancejant lentament els malucs. Amb un posat trist i malenconiós. Sempre aqueix posat trist! [...] Espere amb ansietat el moment fugaç de la seua presència dues vegades al dia”. (pàg. 14-15)

“Imagine una infància infeliç. Diuen els psicòlegs que els primers anys de vida marquen per sempre. I això és injust, perquè ningú no tria la seua infantesa.[...] La contemplació d’aquesta dona em proporciona reflexions i desitjos d’amistat i d’estima.” (pàg. 17)

“Jo només tenia uns tres anys, saben vostés?, i el meu Camil·let encara no caminava quan els dos, el pare i la mare, se n’anaren a la guerra. Sí, a la guerra d’Espanya. [...] L’àvia ens va criar com va poder, que no és fàcil pujar dos criatures i, menys encara, tenint ja una certa edat i sense diners.” (pàg. 18)

“Ha vingut a visitar-me Pierre, el meu editor. És de les poques persones que m’agrada rebre. Ell, com jo, frueix del silenci i de la contemplació. [...] Però avui m’ha dit: «Necessite una novela teua. [...] Tu has anat i ara has de tornar».” (pàg. 20-21)

“Quan l’he vista aproximar-se he dit a Pierre: «mira!». «És bella», ha comentat. [...] «Escriu-ho. Escriu sobre ella». [..] Sent que només amb Ella com a excusa, podria retornar a l’ofici d’escriure.” (pàg. 22)

“En la nostra escala, al primer pis vivia la senyora Pepica. [..] La senyora Pepica era més pobra que una rata i feia pudor perquè no es llavava mai. [...] Però era ben bona dona. Quan el meu germà i jo havíem estat malalts ella havia tingut compte de nosaltres. [...] Moltes nits baixàvem a sa casa per escoltar la ràdio, ja que nosaltres no en teníem.” (pàg. 23-24)

“L’escola on anava el meu germà era de la Beneficència i ell dinava i tot allí, sense costar-nos ni un cèntim.[...] Jo a escola he anat poc, la veritat. [...] És clar, de lletra, no en vaig aprendre molta. Sé llegir i escriure, sí; però ajunte moltes de les paraules i no sé per què cal separar-les si juntes s’entenen bé. [...] Però el que sí que sabia era netejar i endreçar les coses de la casa, ja que la iaia m’havia ensenyat perquè a ella li agradava que tot estiguera net i curiós.” (pàg. 27-30)

“Ella deu ser conscient de la seua bellesa? Deu tenir alguna cura especial d’aqueix cos de formes seductores i perfectes?” (pàg. 31)

“Que si jo pensava que era atractiva? [...] Jo mai havia vist tot el meu cos en un espill perquè a casa només en teníem un. [...] Un dia vaig pensar que mirant-me en els vidres de la finestra de la meua habitació, fent-los servir d’espill, em podria veure bé. I em vaig despullar i vaig eixir a la terrasseta, i allí, davant de la finestra, vaig veure el meu cos nu sencer per primera vegada.” (pàg. 32)

“L’endemà vingueren a casa uns xiquets del barri que devien tindre deu o onze anys. [...] Volien jugar amb mi, «A què?», els vaig preguntar, i em van dir: «ahir et vam veure nueta i volem jugar a veure com et despulles». [...] Que què els vaig dir? Que bé. Que no passaren de la porta i jo em despullaria. Ja veu, coses de criatures.” (pàg. 32-33)

“I van tornar un altre dia, però els vaig dir que ja no volia jugar més, que ja n’hi havia prou. [...] Però al cap de pocs dies vingué a casa un xicot d’un vint anys que treballava en la fusteria, al mateix carrer. I em va dir que sabia que jo em despullava i que em volia veure nua i que em llevara la roba davant d’ell. Li vaig dir que no i que se n'anara i ell que sí, que si no em despullava li contaria a ma iaia això què feia jo, que era de putes i que ell no se n'anava. Jo estava espantada. Em feia por aquell xicot, com parlava i la cara que tenia amb uns ulls mig tancats.” (pàg. 33)

“Que què vaig fer jo? [...] Miren, crec que estava com paralitzada, de tanta por que tenia, i ell continuava espentant-me. Comencí a despullar-me de pressa i quan vaig estar nua li vaig dir que se n’anara. Però ell, aleshores, em volgué tocar i jo em vaig encollir tota i em rigí d’esquena i em tirà a terra i se’m ficà damunt i em va pegar perquè jo em resistia. M’arrapava i em feia mal. I em va penetrar. [...] Em vaig quedar ferida. Ferida de cos i d’esperit.” (pàg. 33-34)

“Jo sabia d’un metge [...]. Jo estava plena de temor i no sabia com explicar-li el que em passava i li vaig dir que tenia dolor als baixos i sang que no era de la regla. Va dir: «a veure, gita’t al llitet», i quan em va mirar feu: «però què has fet, insensata?». I allò d’insensata em va colpir molt i no m’eixia la veu.” (pàg. 35)

“Em vaig trobar el xicot dels ulls mig tancats i aleshores se’m feu tot negre. Vaig córrer espantada i ell em seguí també corrent. Fins que vaig entropessar amb un home gitano [...] i en adonar-se que fugia d’aquell xicot l’agafà pel braç, li pegà una espenta i [...] aquell xicot se n’anà [...] i ja no el vaig veure mai més.” (pàg. 37)

“Una nit, com tantes altres, baixàrem a ca la senyora Pepica per escoltar la ràdio. Tocàrem a la porta moltes vegades i ella no obria. [...] Entràrem a la seua cambra i la vam trobar immòbil al llit. [...] De seguida vam comprendre que havia mort.” (pàg. 39)

“Vull tenir-la a prop. Ho he decidit. El mes que ve, quan vindran els meus nebots Xavier i Joan, els encarregaré que la contracten.” (pàg. 42)

“Quan ja tenia catorze anys, una vesprada, la iaia, en arribar de la faena, em va dir: «et posaré en amo. [...] Són gent de bé, senyors de tota la vida i bones persones». [...] Tremolava com la fulla a l’arbre quan vaig fer sonar el timbre. Però tinguí sort perquè va obrir una xicota jove molt somrient que em va dir: «tu eres la Isabel?; passa, passa». [...] Aquella xicota es deia Leonor, era l’altra criada i ja feia més de dos anys que estava en la casa. [...] Sempre va ser molt amable amb mi. (pàg. 43-44)

“Em portà a l’habitació que havíem de compartir. [...] He de dir-los que aquella xica va ser per a mi com una germana, l’única amiga que he tingut en tota la meua vida. [...] Donya Amparo, l’àvia de la família, era qui manava [...], però no calia perquè la Leonor ho sabia tot i portava la casa perfectament. Jo primer l’ajudava però a poc a poc vaig anar trencant la mà i ja la portava jo també. [...] La Leonor m’ensenyà a guisar uns quants plats i a parar la taula” (pàg. 44-45)

“Un dissabte, després d’acabar la faena em va dir: «vine que vull parlar-te d’una cosa». I la cosa va ser que el seu amant era el senyoret Rafel, el fill menut de la senyora Amparo, [...] «però ara estàs tu i no sé com acompanyar-ho». Estiguérem mirant on em podia quedar jo i se’m va acudir quedar-me dins de la tina del bany [...] així és que, aquella nit i moltes altres nits de dissabte, jo dormia en aquella tina mentre la Leonor tenia els seus assumptes amb el senyoret Rafel.” (pàg. 48)

“Però ja els he dit que la Leonor m’ensenyà moltes coses de la vida [...] i jo li deia que no entenia com no li feia mal amb aquella cosa tan dura i si no li feia fàstic aquella cosa bavosa, i li vaig contar fil per randa tot el que m’havia passat. [...] I em va explicar que amb el senyoret no era així sinó que havia sigut com un joc. [...] Encara que ella ja sabia que el que volia era aprofitar-se’n, però, «mira, jo me n’aprofite també!». (pàg. 48-49)

“Una vesprada quan la Leonor i jo ens trobàvem a la cuina preparant el sopar sonà el timbre. Vaig obrir i em vaig veure el meu germà que tremolava. «La iaia està malalta». [...] La iaia se’m va morir. M’havia dit: «Isabel» i res més.” (pàg. 52)

“Era a mitjan del mes de juliol, quan la senyora Amparo i tota la família anaven a estiuejar a la platja de Sant Joan d’Alacant. Aquell any també els hi acompanyaria jo [...]. La Leonor? No. La Leonor no hi havia anat mai. Ella passava cada estiu a Culla, el poble dels seus avis. [...] Aquella casa d’estiu, la Villa, era molt bonica i davant estava la mar.” (pàg. 57-58)

“En arribar em vaig trobar de cara el net gran de donya Amparo, el Jordi, que em va dir que em veia tots els dies quan anava a la voreta de la mar [...] Una vesprada que jo tornava de la mar també un poc mullada, ell m’esperava a la porta de la meua cambra amb una tovallola gran i me la va posar pels muscles i me la va enrotllar, i aleshores m’abraçà [...]. Els dos entràrem cap a la meua habitació i ell allí em feu un bes i després m’espentava cap al llit i en aquell moment vaig sentir aquell dolor al baix ventre i li vaig dir: «ves-te’n o cridaré». I se’n va anar.” (pàg. 62-63)

“Un dia la tia Anna em va dir: «ja veig que el senyoret et va al darrere. Ves amb compte, filla, que ja se sap que amor d’amo, aigua amb cistella».” (pàg. 63)

“El meu germà vingué al cap de dos dies [...]. Aquells dies que el Camil estava amb mi, jo era molt feliç” (pàg. 64)

“Sí, sí, vingué moltes vesprades a jugar al parxís i jo ja no anava a la voreta de la mar. Els tres séiem al voltant de la taula de la cuina [...] Jordi sempre se'm posava molt arrimat i un dia que Camil·let isqué per anar a l’excusat, ell m’abraçà molt fort i em feu un bes i no parava de dir: «t’estime».” (pàg. 65)

“Cap a la meitat del mes d’agost començàrem a preparar una festa. [...] Era ja poqueta nit quan començà el ball. [...] Ell s’aproximava cap a la meua finestra amb una xica agafada per la mà [...] i allí mateix, davant de mi, la va besar i la va abraçar i se l’acostava molt.[...] Només volia que tot haguera sigut un somni. [...] Aquella nit la graponejà bona cosa, allí, davant meu, on ell sabia que jo el veia.” (pàg. 66-67)

“Sí. Jordi continuà venint a l’hora de la becadeta a jugar al parxís, però jo, els primers dies després de la festa, no vaig voler jugar-hi més. [...] I finalment vaig tornar a jugar ja els últims dies de vacances i em posava ja més separada de Jordi perquè pensava allò d’«amor d’amo, aigua en cistella»; però ell se m’acostava i jo al final ja no li vaig fugir i, de tant en tant, tornàrem a fer-nos besos i magarrufes” (pàg. 67-68)

“L’últim dia abans d’anar-se’n amb la seua família, Jordi em va preguntar si jo sabia llegir i escriure, i li vaig dir que sí. [...] Ell em donà un paperet amb una adreça perquè li enviara les meves cartes i ell també me n’enviaria, va dir. [...] No vaig parlar però jo sabia que no ens escriuríem mai. I m’entrà pesar quan em digué adeu.” (pàg. 75)

“Pierre diu que estic absurdament obsessionat amb aquesta dona i que me n’he de deslliurar. [...] La imatge d’Ella ompli pàgines senceres de la imaginació.” (pàg. 76)

“Aquell estiu les coses havien canviat molt per a la Leonor. Quan ens retrobàrem, ja a València, em va contar que [...] el seu xicot treballava d’obrer de vila a Barcelona i [...] es casarien l’estiu següent. Després ella se n’aniria també a Barcelona. [...] Què faria jo en aquella casa sense ella? [...] A ella podia contar-li tot el que m’havia passat amb el Jordi” (pàg. 77)

“Sé que li vaig dir: «i el senyoret Rafel?, què faràs ara?, continuaràs…?» [...] «Ja me les apanyaré», em va dir.” (pàg. 77)

“A la nit la Leonor em va comentar que havia sentit dir a la senyora que Jordi vindria a estar-se a la casa el temps que quedava abans d’estiu, perquè allí faria millor els estudis que no a Alcoi ja que s’havia d’examinar a València de l’últim curs de batxiller.” (pàg. 81)

“La Leonor un dia em va dir: «mira, Isabel, jo et veig que estàs molt pel Jordi i el bord eixe no deixa d’anar-te al darrere. Si tu volgueres podries ser la seua amant com jo ho era del senyoret Rafel, però no és igual perquè jo no n’estava enamorada».” (pàg. 83)

“El casament de la Leonor va ser al poble del seus avis. [...] Totes les criades de la colla volíem anar-hi. [...] Donya Amparo ho va parlar amb les altres ames i totes ens hi deixaren anar.” (pàg. 86)

“Jo havia sentit dir que en algun lloc hi havia una espècie d’escola on anaven les criades. Li ho vaig preguntar a la senyora Amparo per si sabia on era i em va dir: «ja ho miraré».” (pàg. 89)

“Un poc de tot sí que vaig aprendre però no molt. Durant unes setmanes vingué a fer-nos de mestre un xic que era bastant guapet. El seu nom era Estanislao però tots li deien Estanis. [...] A la fi del curs ens van organitzar una excursió a l’Albufera [...]. A la mateixa barca que jo, estava aquell xicon que es tornava roig, Estanislao. [...] Ell i un altre xic ens van preguntar si no voldríem aprendre coses de geografia i saber on eren i com eren altres països. Jo, de tot cor vaig dir de seguida que sí perquè la veritat és què tenia moltes ganes d’aprendre.[...] Al cap de pocs dies vam saber que a les nostres ames no els havia agradat que anàrem d’excursió juntes amb aquells senyorets i senyoretes d’Acció Catòlica [...]. Així és que ja no tornaren a haver-hi classes per a les criades i per a les porteres.” (pàg. 90-91)

“Que quant de temps vaig estar en casa de donya Amparo? En total sis o set anys. O huit, no ho sé bé. Però sense la Leonor ja no era igual. Treballar i treballar i passar el temps sense pena ni glòria.” (pàg. 93)

“No he pres en consideració l’oferta del meu amic de portar-me a casa una professional del sexe, perquè no ho desitge.” (pàg. 95)

“Al diumenge següent, en acabar de dinar Jordi em va dir que m'esperava davant d’un cine [...] perquè s'havia comprat un cotxe i desitjava que jo l’estrenara. [...] A penes vaig pujar-hi [...] el Jordi començà a besar-me per totes bandes i m’abraçava molt fort. [...] De sobte em tirà cap arrere amb força i se’m ficà damunt i [...] el cas és que comencí a pegar-li colps a l’esquena i a dir-li que em deixara. [...] I arranquí a córrer. [...] Vaig buscar una parada de tramvia i mentre l’esperava va passar Jordi amb el cotxe. Es parà i em va dir: «puja», i jo li vaig dir: «no gràcies».” (pàg. 96-98)

“Jordi arribà quan tots havien sopat i [...] jo vaig haver de servir-lo a ell sol i no gosava ni mirar-lo. Abans d’acabar de sopar em va mirar amb molta ràbia i em va dir: «tu què t’has pensat?». [...] Sé que vaig plorar molt però vaig tindre molt clar que no volia saber res del Jordi, mai més. [...] I sembla que ell tampoc [...] perquè tardà molt a tornar per casa.” (pàg. 98)

“Encara no els ho havia contat. Donya Amparo tenia una germana gran que es deia Maria, donya Maria [...]. Vaig començar acompanyant-la a fer «les caminates de Sant Nicolau». [...] Amb donya Maria en vaig passejar a muntó per València perquè li agradava molt anar amunt i avall i necessitava agafar-se pel braç d’algú. [...] Solíem acabar el passeig [...] i hi preníem café amb llet i una pasteta especial de poma.” (pàg. 100-103)

“«No mires tant la xicona, descarat —deia a qui ens servia—, que no és per a tu». [...] Però un dia un d’aquells cambrers va [...] demanar si podria vindre amb nosaltres quan ens n’anàrem. [...] Vam eixir junts tres o quatre vegades fins que se’n va anar a una altra ciutat, però ella ja havia dit a tot el món que era el meu promés i no era veritat. Un dia aparegué per casa el Jordi, després d’uns mesos d’allò del cotxe, i em va dir que sabia que teina nuvi i que em desitjava sort, però que si el meu nuvi no m’apanyava ja sabia que el tenia a ell.” (pàg. 103-104)

“I un dia em digué que Jordi tenia núvia. [...] En aquell moment el cor se’m posà com encogit”. (pàg. 104)

“La senyora Amparo ja feia algun temps que estava en mans de metges i prenia molts remeis. [...] Jordi, quan venia a la casa per visitar la seua àvia em parlava només allò justetet i jo igual. Un dia que els dos estàvem en l’habitació de donya Amparo, [...] vaig eixir un moment de l'habitació i ell em vingué darrere [...], m’abraçà i em besà i em va dir que era tan bonica com sempre i que seguia estimant-me”. (pàg. 105)

“Sense donya Amparo la casa ja no era igual per a mi i em van vindre moltes ganes d’anar-me’n. Les altres criades de la finca, quasi totes havien marxat [...]. Així és que vaig decidir que em buscaria altra faena.” (pàg. 111-112)

“I va passar el que havia de passar, que donya Amparo va morir. [...] Com que la senyora Maria portava dol de donya Amparo, la germana, ja no eixia tant. A mitjan vesprada passejàvem les dos per on havíem passejat sempre però no entràvem a les tendes ni a les cafeteries. I allà a poqueta nit, quan s’acabava el passeig, em feia entrar a sa casa amb una excusa o una altra” (pàg. 106-109)

“Donya Maria, com que s’avorria, es dedicava a mostrar-me coses de la casa [...]. I un dia m’obrí un armari molt gran dins del vestidor [...]. De sobte va agafar-ne un d’organdí de color verd claret i em va dir: «posa-te’l» [...], i després em deia: «passeja, passeja com si fores una model». [...] A penes em vaig traure el vestit el va embolicar amb un paper de seda i em va dir: «saps què?, te’l regale». Jo no el volia però ella que sí, que sí, i tambè em va donar el barret.” (pàg. 110-111)

“Un dia se li va acudir donar-me un collaret que, segons deia, era de platí i diamants. I jo que no i ella que sí, i es va posar molt nerviosa [...] i li ho vaig dir a donya Mercedes, la del cutis de cera, i li vaig donar el collaret. [...] «Què més t’ha donat?», em preguntà [...]. A partir d’aquell dia se n’armà una de bona en tota la família [...] i jo sé que parlaven del testament de donya Maria.” (pàg. 115)

“Un dia [...], parlaven de fer un inventari del patrimoni i del testament. [...] Sembla que donya Mercedes va arribar a dir que a saber quantes coses de valor de donya Maria tindria jo i Jordi comentava que jo tota la vida havia sigut de confiança i per què havien de dubtar de mi. [...] Aquelles dos criades velles em van dir: «filla, quina confiança et té el senyoret Jordi. Per a ell, com tu ninguna. T’ha posat pels núvols»” (pàg. 115-116)

“I com que jo havia anat estalviant i el meu germà també tenia uns diners i un jornal, els dos vam llogar un piset [...] prop de l’adrogueria. [...] I, si bé jo continuava estant en amo, ens sentíem contents de trobar-no en una casa que, encara que de lloguer, era per a nosaltres dos.” (pàg. 118-120)

“Això d’anar a fer el soldat és un destorb en la vida dels xicots [...], el meu germà ja guanyava un jornalet en el seu treball a l’adrogueria però havia d’arribar-li l’hora d’anar a servir. L’amo [...] li guardaria el treball. [...] El meu germà va dir que bé. I va aprofitar per demanar a l’amo si [...] podria agafar-me a mi per a despatxar. L’home, [...] Miquel, era simpàtic [...] i va dir que sí, que [...] m’ocuparia de la perfumeria”. (pàg. 120)

“Jo dormia sola al meu piset [...]. Jo m’arrupia entre els llençols fins que vaig notar que entrava aigua per les juntes de la finestra. I després començà a entrar la pluja per davall de la porta de la terrassa. [...] L’aigua començà a entrar en la tenda i a pujar, a pujar. [...] I no molt lluny, uns carrers més avall, l’aigua cobria completament les plantes baixes [...]. I encara que van dir que hi havia hagut huitanta morts es va saber que n’havien sigut uns dos-cents i centenars de famílies sense casa.” (pàg. 122-124)

“I allò que alguns xicots vindrien a comprar per tal de veure’m va ser cert [...]. Ell i el Pep feien molta broma amb això i reien quan ho comentaven. Vaig estar molt a gust allí [...]. Que si no vaig tornar a saber de Jordi? [...] A ell també li va pegar pel sabó d'afeitar i per la colònia [...]. Solia arribar a última hora del matí [...]. Jo em quedava sola arreplegant i tancant la tenda i sempre em deia bonica o alguna altra cosa [...], m'abraçava i em volia besar. Jo normalment, m’afanyava a eixir de la botiga i li deia: «au, que he de tancar».” (pàg. 127-128)

“No vaig trobar les paraules per a dir-li adeu. Aquella dona que jo havia estimat durant set anys, se m’apareixia estranya en la llum transparent d’aquella matinada. [...] Amb les primeres clarors ella tornà. [...] Una explosió de sentiments. Primer el neguit, després l’espant, a continuació l’amor, un amor desbordat, un desig intens. Li vaig implorar i vaig abraçar-la per retenir-la. I em va refusar i em va dir: «prou» [...] Em sembla que Ella, la dona que passa cada dia dues vegades per davant de la meua finestra, també té en el seu esperit l’ombra dels esgarranys”. (pàg. 132-133)

“Jordi continuà visitant-me a la faena un dia sí i un altre també. [...] Un dia, estava jo allí a l’adrogueria, com sempre, i faltava poc per a l’hora de tancar. Pep ja se n’havia anat i en això que entra el Jordi. [...] Em demanà colònia; «de quina?», li vaig dir, i feu: «que siga bona i que t’agrade a tu» [...]. Jo li’n vaig donar un de gesmil. Aleshores va dir: «és per a tu» i «vull parlar amb tu» [...] Jordi primer tancà la porta del carrer i després em contà que s’anava a casar uns dies després però que no es feia a la idea de perdre’m i que per favor que volguera ser la seua amant”. (pàg. 133-134)

“Vaig callar i, dolguda com estava, vaig obrir l’ampolla de perfum i comencí a tirar-me’l damunt, pel coll, per la brusa i em vaig xopar, [...] em deia: «no puc viure sense tu, has de ser meua». No sé com, però vaig fer el cor fort i li vaig dir: «si tant m’estimes casa’t amb mi». Es quedà espantat [...]. «Com dius?, casar-me amb tu? Saps que això no pot ser. Saps que tu i jo no som per a viure casts, però podem estimar-nos molt. [...] Jo et promet que no et deixaré mai, mai, encara que tinga una esposa. Ella és una cosa i tu una altra» [...] Em vaig quedar nua de cintura cap amunt. [...] En una d’aquelles vaig entrar al despatx i vaig tancar per dins la porta [...]. Ell tocava la porta; «obri’m», deia [...] li vaig dir: «ves-te’n i no tornes mai més». [...] Se n’anà per on havia vingut”. (pàg. 134-136)

“El meu germà tornà del servici militar i al cap de poc temps el senyor Miquel l’envià a Castelló perquè ajudara un familiar seu a muntar allà una adrogueria”. (pàg. 137)

“Al cap d’uns mesos comencí a eixir amb xicot que despatxava en la botiga de les espècies que hi havia allí tocant. [...] Era molt simpàtic, xarrador i ben plantat [...]. Li deien Manolo a aquell xic i sempre portava posat un guardapols de color gris que li feia olor de canyella [...] Al Manolo se li va acudir que hauríem de celebrar el nostre noviatge el dia de sant Josep [...]. Em sembla que aquella va ser la primera vegada que vaig celebrar alguna cosa meua, que, com si diguérem la festa per a mi”. (pàg. 138-139)

“Un dia, a la porta de la botiga d’espècies, es para un cotxe molt gran d’on va eixir un home que no semblava molt vell però tenia els cabells blancs. I eixe home entrà a la tenda. Dins del cotxe es quedà una xica que pareixia joveneta i plorava. [...] Doncs em va contar el Ximo que l'estiu anterior [...] el Manolo havia treballat fent de jardiner en una finca per allà per Múrcia. Els amos eren gent molt rica que vivien a Madrid durant tot l’any, excepte a l’estiu, que anaven a la finca. Tenien una filla d’uns díhuit anys i sembla que el Manolo havia tingut alguna relació amb ella [...] i l’havia deixat prenyada. Però en passar l’estiu ell tornà a València [...] però sembla que quan la família de la xica ho va saber es va armar un rebombori de por i van estar buscant-lo [...]. El tal don Antonio va dir al Manolo [...] que si consentia que es casaren era perquè un xiquet ha de tindre nom i cognoms [...]. Manolo li donà el rellotge i la màquina de fotografiar. «Dona-li-ho a Isabel i digues-li que és la persona que més he estimat en este món, que tot açò ha sigut un accident, un maleït accident que em costa la meua felicitat i la d’ella [...]»”. (pàg. 140-143)

“Però jo sabia que allò no tenia cap solució [...]. Però vaig perdre les ganes de menjar i em vaig aprimar molt i se me’n van anar les ganes de treballar i parlar amb la gent. [...] El senyor Miquel va ser comprensiu [...] i no m'exigí anar a treballar [...]. I en tot aquell temps que vaig estar malalta, [...] vaig pensar moltes coses i una que pensava era el que podria haver passat si tot haguera anat d’una altra manera i jo m'haguera gitat amb el Jordi i ell m'haguera deixat prenyada. De segur que ningú no hauria dit que el meu fill necessitava nom i cognoms. [...] I és que no sé per què jo havia estimat homes que no eren per a mi.” (pàg. 143-145)

“Al moll hi havia gent que plorava i a la coberta del vaixell també [...]. Finalment, les aigües amagaren la lleu silueta de terra que s’havia anat fent petita. I allà darrere vaig voler deixar els amors frustrats i els meus dolors. [...] I sé que Ella és ací perquè també ha fugit.” (pàg. 146)

“I al cap d’un temps, un poc més animada ja, vaig decidir que me n’aniria a Barcelona amb la Leonor. I al meu germà quan li ho vaig dir li paregué bé. [...] El pis de la Leonor era molt xicotet [...]. De seguida vaig començar a buscar faena. [...] Comencí a posar-me nerviosa perquè jo no volia destorbar la Leonor i, encara que ella deia que no li importava, jo notava que el seu marit feia mala cara.” (pàg. 145-150)

“Un dia d’aquells, vaig entrar en una sabateria i l'amo em va dir que sí, que necessitava assistenta unes hores al dia i que podríem provar durant una setmana i després ja en parlaríem. [...] Així és que li vaig dir a la Leonor que deixaria sa casa i passaria a viure a una pensió”. (pàg. 151)

“Quan s'acaba aquella setmana de prova i havia de cobrar, [...] l'amo arribà a la sabateria i [...] em va dir: «miri, en realitat per netejar no la necessito gaire, [...] jo li donaré el doble del sou, però el que vull és que vostè en aquestes tres o quatre hores, sigui com la meua dona, vull dir, que netegi, que faci el dinar i que quan em vingui de gust ens n'anem al llit. [...]». Sé que no vaig dir res, agafí els diners i vaig eixir de la sabateria mig marejada sense saber on anar. ” (pàg. 153-154)

“Aleshores vaig entrar al metro i anava d'estació en estació [...]. Estava plena d'espant quan algú se’m plantà al costat i m’alçà la cara cap amunt. [...] Em vaig calmar en veure l'Artur. [...] Començà a cridar-me que per què ho havia fet, que la Leonor no deixava de plorar. [...] I d'aquella matinada recorde les rialles de la meua amiga quan entre sanglots li vaig contar allò que m'havia oferit l'amo de la sabateria.” (pàg. 155-156)

“Al cap de pocs dies ja vaig trobar una casa i hi vaig començar a fer faenes, i poc després en trobí una altra.” (pàg. 157)

“Una vesprada anava jo per la plaça de Catalunya i hi havia molt de rebombori, [...]. Això era una manifestació i jo no n'havia vista mai cap. I de sobte, vaig descobrir una cara d'un xicot que em resultà molt coneguda [...] era l’Estanis. [...] I vam estar parlant. [...] M’explicà que tenia una colla d’amics i amigues que es reunien per fer coses. [...] Sí, sí que hi vaig anar, [...]. Elles i l'Estanislao m’explicaven moltes coses, com ara que jo era de la classe obrera i que la burgesia ens explotava i que ens havíem d'alliberar” (pàg. 159-161)

“Als estius ella, l'home i la xiqueta feien un mes de vacances i se n’anaven al poble, allà a Culla, [...] en deixava a mi el pis i deia: «així me'l tindràs net i regaràs les plantes». [...] Un d’aquells estius [...] el meu germà es va casar i vingué a Barcelona en viatge de noces. Aleshores jo els vaig deixar [...] el pis de la Leonor. [...] L'Estanis ho va saber i em va dir que podia anar al seu pis. [...] Ell guisava. [...] Després de dinar xerràvem asseguts en un sofà o sentíem música. [...] Un d'aquells dies em va dir si volia que anàrem a fer una becadeta junts i jo sí que volia i ens vam gitar al seu llit. Aleshores em va acaronar i em va abraçar, ja s'ho figuren, no? I vaig estar molt a gust fins que li vaig notar allò.” (pàg.163-164)

“Doncs se’m va posar un dolor al baix ventre i se'm van representar la imatge d'aquell xicot dels ulls mig tancats [...]. I vaig haver d’alçar-me corrents i anar al lavabo per bossar. I vaig tirar tot el dinar. [...] Va dir: «Si vols pots contar-me què t’ha passat». [...] Li ho vaig contar. [...] Això deia, que l’amor és lliure i el sexe també. [...] I que l'amor fora lliure em semblava bé, però si jo tenia un home el volia només per a mi, que prou n'havia tingut ja d'hòmens que no havien sigut per a mi i prou n’havia patit” (pàg. 164-169)

“La cosa va ser que arribà l'estiu [...] i, com de costum ella, el marit i la xiqueta se n'anaren al seu poble i ja saben vostés que aleshores jo em traslladava al seu pis. Ells ja havien fet uns poquets estalvis i volien comprar-se unes terretes allà a Culla. [...] Poc abans de l'estiu la xiqueta es posà malalta.” (pàg. 173-174)

“La Leonor m'havia presentat un company de la faena de l'Artur i s’encabotà que havia d'eixir amb ell. «Almenys et distraus», em deia. I sí, vam eixir. A mi m'agradava eixir amb les persones que m'ensenyaven coses i ell [...] poc més em podia ensenyar. [...] Sembla que la seua idea de les coses de la vida no era com la meua. [...] Així és que vam deixar d’eixir junts a mitjan d'estiu.” (pàg. 174-176)

“Jo continuava vivint al seu pis i, passat un temps, m'arriba una carta de la meua amiga. [...] M'explicava que la seua xiqueta s'havia mort. [...] I van decidir que no tornaríen a Barcelona, es van comprar el terreny que volien. [...] I quan vaig llegir la carta vaig plorar molt [...]. Barcelona, sense la Leonor, sense la seua filleta, sense l'Estanis, sense la Montse i sense la Juanita ja no era igual. I vaig decidir anar-me'n a Montpeller.” (pàg. 176-177)

“Jo tenia una adreça que m'havia deixat l'Estanis quan se'n va anar. [...] Doncs sí, sí que vaig trobar l’adreça que m'havia donat l'Estanis, però no a ell. Aquella adreça era com si diguérem un local social on anaven espanyols que vivien a Montpeller i els voltants. [...] I allà, a Montpeller, [...] vaig arribar a pensar que trobaria ma mare.” (pàg. 177-180)

“Quan havien passat uns deu dies des que havia arribat a Montpeller, em van proporcionar faena en una empresa de neteja. [...] I una d'aquelles vesprades que jo havia passat pel cercle, [...] el Bernat, em va convidar a un café amb llet i em va dir: «[...]. Des que vas aparéixer per ací em vas recordar una dona que coneguí ací a Montpeller pels anys quaranta. [...] S'assembleu molt i també ella era de València». [...] I el pensament de si aquella dona podia ser o no ma mare em va tindre molt capficada” (pàg. 185-189)

“Jo estava asseguda en un banc. Un home se’m va costar i vam fer un poc de conversa. Aquell home buscava faena. [...] Un bon dia se’m presentà i em diu que havia trobat faena i que en tenia també per a mi. [...] Es dedicava a captar dones que feren de prostitutes. [...] I m'ho va proposar el molt malparit. [...] Li vaig pegar dos galtades i de poc no l’arrape” (pàg. 191-192)

“Aquell vellet, Bernat, em va donar per fi la seua adreça, l’adreça de la dona que suposava que era ma mare, però no me’n va donar el nom, que no el sabia. Només la coneixia per la vídua. [...] I vaig trobar la casa, una casa menuda voltada d'un hortet menut. [...] I vaig veure la dona de la casa, d'uns cinquanta i pocs anys. Hi havia dos jovenets que li deien mère i ella els parlava francès. Van passar pel meu costat. [...] Jo no sabia què estava fent allí. Aquella família no tenia res a vore amb mi. No res. No vaig gosar parlar, ni preguntar ni dir a què havia vingut. [...] No sé el temps que vaig tardar a tornar d'aquell poble.” (pàg. 194-199)

“I jo un dia, en tornar a la pensió em vaig trobar un sobre tancat, i dins un paper on només posava «t'estime». [...] Sé que en entrar pel portal em van donar un paquet menut que duia el meu nom. Sé que no el vaig obrir. [...] L'endemà em vaig despertar a l'alba. [...] I em vaig adonar que el paquet estava sense obrir, damunt la tauleta. [...] I allò era una ampolla de colònia i un sobre amb una carta. La colònia era de gesmil el sobre portava el meu nom. [...] La carta deia que m'estimava, que em desitjava, que durant anys no sabia pogut oblidar de mi. [...] I em deia que estava trist, que la seua dona havia mort. Que havia sigut bona esposa. [...] I amb els seus fills havia fet un viatge hi havia vingut a Montpeller. Només per veure’m, per saber de mi. I que havia de tornar a Alcoi. [...] I que allà a Alcoi seria fàcil estimar-nos, discretament. Que a mi no m'havia de faltar res. [...] La carta era de Jordi” (pàg.197-201)

“He mirat cap a la seua finestra i l'he vista amb el rostre en els humits vidres, netejant el vapor d'aigua amb les seves galtes. Guaita al carrer amb ulls melangiosos. [...] La gent s'amagava davall dels paraigües. [...] Va ploure més. [...] La vaig escampar per terra, la colònia de gesmil. [...] Sé que vaig riure [...]. Ha deixat de guaitar a la finestra. S'ha assegut sobre el llit desfet. Ha agafat una floreta i se l’ha ficada a la boca. Després s'ha despullat. Ha agafat un ramell i ha començat a escampar les floretes sobre el llit. S’hi ha posat a sobre i, nua, ha començat a fer voltes.” (pàg. 201-203)

“Vaig sentir l'impuls irresistible d'omplir-me de l'aigua de la pluja, de barrejar la sentor que fan la terra humida i les flors, de fondre’m allí, al mig del carrer i desaparéixer amb les gotes. I agafí la carta i baixí corrents. I em vaig sentir feliç amb el contacte de l'aigua. I ja no recorde res més. L'aigua li davallava, [...] el cabell xop, els braços estesos i una mirada estranyament radiant. [...] «Boja», «ves-te’n», li cridava la gent. [...] Soltà la carta que l'aigua s'endugué i quedà enganxada en unes rametes. [...] Algú hi va arribar amb una manta, la va cobrir i se la van endur” (pàg. 203-204)

“Les lletres d'aquella carta mullada, difuminades i descolorides per l'aigua de la pluja, conten tot l’amor d'un home que no ha sabut estimar. [...] A sota, amb un traç tremolós, hi ha unes altres lletres. Algunes de les paraules estan escrites juntes. Hi posa: «amordamo aiguan cistella»” (pàg. 204)

“Sí. Ja sé que no tot el món es trastorna. El que em passà a mi allà a Montpeller no li passa a tota la gent. [...] I sí, després d'anar d'un manicomi a un altre, acabes semblant boja, sense ser-ho. [...] I després ja vaig vindre ací, a València a una casa de caritat” (pàg. 10-11)