Senyoret - Criada

El servei domèstic era una opció laboral freqüent per a dones i menors durant el segle XX.

Es firmaven contractes que estipulaven el temps de servei, el treball que s’havia de fer i els horaris.

Mentre que els hòmens podien entrar a servir amb l'objectiu d'aprendre un ofici determinat, les dones s'empraven únicament per a fer tasques domèstiques. Els patrons podien ser molt variats, normalment pertanyien als grups urbans mitjans, com ara metges, escrivans, procuradors, artesans, vídues o clergues.

Per una banda, estaven les nodrisses, dones que criaven durant els primers anys de vida als fills d'altres dones a canvi d'un sou. “Primer arribà la filla amb el seu marit, que era qui conduïa, un xiquet i una xiqueta que devien tindre tres i quatre anys i una dona d´uns trenta-cinc, que després vaig saber que era la senyoreta dels xiquets, la tata li deien, i cuidava d´ells.” (pàg. 60)

Per altra banda, estaven simplement les encarregades de la neteja i cura de la casa.

Per tant, les dones d’aquella època, només sabien criar a xiquets o netejar i mantindre ordenada la casa on treballaven, com la nostra protagonista Isabel, que en un moment diu: “Perquè jo, de netejar i de dur una casa, en sabia a muntó, però de vendre no i ho hauria d´aprendre tot.” (pàg. 121)

Les criades eren dones i xiquetes procedents de famílies amb pocs recursos, per això s’internaven en una casa a treballar. Però hi havia d'algunes que es cansaven de tant netejar i es buscaven altres treballs, on a més, guanyaven més diners. “El treball que li oferia no era aigua clara. I la jove em va contestar que ja ho sabia ella, [...] però que ja s'havia cansat de netejar cases i aguantar les impertinències d'unes senyoretes estúpides.” (pàg. 193),

“Alguns hòmens demanaven a l’empresa una senyora o una senyoreta de companyia.” (Pàg. 192)

Com que les criades sempre estaven a la disposició dels altres, mai disfrutaven d'allò que els feia feliços, ni tenien moments per disfrutar practicant les seues aficions. En el cas d'Isabel, va poder disfrutar quan va celebrar que es casava. “Em sembla que aquella va ser la primera vegada que vaig celebrar alguna cosa meua, que, com si diguérem, la festa era per a mí.” (pàg. 139)

Un senyor és aquell de clase alta que mana sobre altres persones, en aquest cas les criades. Pel que hem entés en el llibre, ells triaven les seues criades i serventes, gent amb qui podien confiar, com la senyora Amparo amb Isabel, o el senyor Miquel amb el Camil.

“L’amo, que estava molt content amb ell, i sabia que podia portar-li bé la faena, li va aconsellar que se n’anara voluntari per quedar lliure més prompte. Ell li guardaria el treball i en tornar ja podria anar llaurant-se un camí.” (pàg. 120)

“En arribar a l´adrogueria, el senyor Miquel ja recollia l'aigua que havia entrat en la tenda [...].” (Pàg. 122)

Molts d'ells s’aprofitaven de la situació econòmica de les criades, aquests no les volien tan sols per a la neteja, sinó també per a gaudir del seu afecte. “Amb aquell posat tan formal, tan de persona sense tanca, em volia alhora per a criada i per a amant.” (pàg. 154)

“ [...] pot ser per demostrar-me que ell era l'amo i feia el que volia.” (pàg. 67)

En Aigua en Cistella es poden veure clarament les diferències socials entre les serventes (Isabel o Leonora) i els amos (doña Amparo).

Les serventes vivien en pèssimes condicions de vida i eren molt pobres.

“Nosaltres érem gent pobra, senyors.” (pàg. 18)

“Era pobre, més pobre que una rata [...].” (pàg. 11)

Treballaven tota la vida per als altres i per salaris molt baixos. Isabel comenta: “Treballava molt i menjava poc.” (pàg. 11)

“Quan tenia feina, de bon de matí eixia de casa i hi tornava a poqueta nit [...].” (pàg. 18-19)

També hi havia clares diferències en la vestimenta o en els barris i cases on vivien.

Descripció d’Isabel:

“Malgrat la modèstia de la seua vestimenta [...].” (pàg. 15)

Descripció donya Amparo:

“Sempre anava mudada i pentinada.” (pàg. 46)

Així descriu Isabel la casa de donya Amparo:

“Em vaig adonar de com era de bonica aquella entrada a la finca [...].hi havia ascensor.” (Pàg. 44)

RELACIONS ENTRE SENYORS I CRIADES/SERVENTES

Entre les criades i els amos és clar que havia d’haver un respecte, tant per una banda com per l’altra. Estava mal vist que entre un amo i una criada existira amor a causa de les diferències que sorgien al ser de distintes classes socials. En aquesta novel·la, però, existeix un enamorament entre Leonora i Rafael, aixó sí, han de mantenir-lo en secret.

Leonora comenta que en la majoria dels casos els amos s'aprofitaven de les criades i que tan sols les volien pel seu cos. Elles moltes vegades ho acceptaven sabent que mai podrien arribar a ser una parella estable. Aleshores, es comformaven amb nits de passió sabent que pel matí haurien de fer com si no haguera passat res.

“Perquè els rics, de les pobres, només que volen el nostre cos [...].” - diu Leonor.

“Ella ja sabia que el que volia era aprofitar-se’n.” (pàg. 49)

Leonora, amiga d’Isabel i també criada, sempre feia ús de la frase “amor d´amo aigua en cistella” (pàg. 68). Advertia la seua amiga que, encara que Isabel i Jordi, el senyoret, s’agradaren i s’estimaren no podrien estar junts. Jordi arribà a casar-se amb una altra dona, però continuà dient-li a Isabel que l’estimava.

Al final de la novel·la, es veu com va a buscar-la a Montpeller i com, després de molts anys, encara vol ser el seu amant.

“S´ha tret un paquet de la butxaca i ha passat dins del portal.” (pàg. 199)

“La carta em deia que m´estimava, que em desitjava, que durant anys no s'havia pogut oblidar de mi.” (pàg. 200)

“Que, discretament, podríem ser dos amants perfectes.” (pàg 201)